OPINIÓ - Manel Joan i Arinyó

Ahir es va celebrar la Diada Nacional pels Drets Lingüístics a la nostra terra i la Plataforma pels Drets Lingüístics al País Valencià va presentar un informe a les institucions valencianes, concretament a les Corts Valencianes, al Síndic de Greuges, al Consell Valencià de Cultura, a les tres diputacions valencianes (Rus dirà que som gilipolles per utilitzar “aleshores, gairebé”) al Parlament Europeu, a l’AVL i a l’Institut d’Estudis Catalans per denunciar catorze casos on, de manera continuada, s’han vulnerat drets individuals en matèria lingüística. Són pocs casos reconeguts, però l’existència d’aquestes vulneracions és diària, i sort que encara hi hagen 14 casos denunciats, ja que la gran majoria o es queden pel camí o en l’oblit. Tindrà molt a veure la consciència. Aquest últim any en matèria lingüística al País Valencià s’ha destruït gairebé quasi tot. Hem trobat un buit estrany entre nosaltres i va ser el tancament de RTVV, però també el tancament d’emissions de Catalunya Ràdio, ja que aquest era l’únic mitjà de comunicació en llengua vernacle després de la mort de la ràdio i televisió pública dels valencians i valencianes. El passat any celebràvem trenta anys de l’aprovació de la Llei d’ús i Ensenyament del Valencià, i enguany en celebrem 31, i a pesar de tot encara no s’han posat la majoria de mecanismes jurídics per afrontar els problemes d’aquesta societat respecte a drets i deures lingüístics. A més, la mentalitat de denúncia de fets que vulneren els nostres drets encara no és ben palesa, però cal crear consciència i sensibilitat perquè la gent considere la seua pròpia llengua com a prioritària i igual de respectable que el castellà, per exemple. L’eliminació de línies en valencià als centres educatius ha estat sempre una denúncia constant dels Joves Socialistes de la Ribera del Xúquer, i de fet sempre hem considerat aquesta situació, una il•legalitat expressada a la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, però sobretot ens demostra la hipocresia d’un govern que diu que estima la seua llengua, la seua cultura i les seues tradicions i ens ho demostra tancant unitats lingüísticoeducatives als centres escolars, aniquilant la ràdio i televisió autòctones, i menyspreant aquells que parlen valencià i que volen viure una vida plena en la seua llengua.

És clar, que la LUEV (Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià) necessita serioses modificacions per modernitzar-la i que hauran d’aplicar-se quan arribe a la Generalitat un govern que expulse a la màfia que allí viu, però jo he volgut també recalcar la necessitat d’aprovar una llei estatal sobre llengües per poder implantar des de la base un absolut respecte a la diversitat lingüística de l’Estat Espanyol i perquè totes les llengües gaudisquen de drets i de possibilitats normalitzadores. Actualment la prestació dels serveis del Govern Espanyol a les determinades CCAA, la traducció diària del BOE a les quatre llengües de l’Estat, la traducció de webs dels Ministeris, l’ús de les quatre llengües de l’Estat al Senat o el manteniment d’una emissora de ràdio en català subsidiàries de TVE a Catalunya són de les poques coses que Espanya fa per les llengües cooficials a Catalunya, Galícia, País Valencià, Illes Balears, Euskadi, Navarra, Múrcia i Aragó, però caldria posar en marxa altres mecanismes per promocionar l’ús del gallec, català i euskera. A la Constitució Espanyola caldria considerar les quatre llengües com a oficials de tot l’Estat amb la possibilitat d’expressar-se al Congrés dels Diputats en qualsevol de les quatre. L’educació també ha de jugar en primera línia, incloent-hi als currículums d’altres comunitats autònomes l’aprenentatge del català, gallec i euskera, obligant també a les administracions públiques a retolar en les quatre llengües en tots els edificis públics. Caldria també desenvolupar una oferta cultural audiovisual per promocionar l’ús als llocs on menys està treballat. La tasca de desenvolupar accions de suport i normalització del valencià passa perquè a Espanya es facen modificacions jurídiques que ajuden a plantejar l’Estat Espanyol com a un país de països i no un estat indivisible i hereu de les velles glòries del franquisme, si no encaixant amb Catalunya i la perifèria que tant ens diferenciem d’eixa Marca Espanya tan mal feta.