Ahir es va celebrar la Diada Nacional pels
Drets Lingüístics a la nostra terra i la Plataforma pels Drets Lingüístics al
País Valencià va presentar un informe a les institucions valencianes,
concretament a les Corts Valencianes, al Síndic de Greuges, al Consell Valencià
de Cultura, a les tres diputacions valencianes (Rus dirà que som gilipolles per
utilitzar “aleshores, gairebé”) al Parlament Europeu, a l’AVL i a l’Institut
d’Estudis Catalans per denunciar catorze casos on, de manera continuada, s’han
vulnerat drets individuals en matèria lingüística. Són pocs casos reconeguts,
però l’existència d’aquestes vulneracions és diària, i sort que encara hi hagen
14 casos denunciats, ja que la gran majoria o es queden pel camí o en l’oblit.
Tindrà molt a veure la consciència. Aquest
últim any en matèria lingüística al País Valencià s’ha destruït gairebé quasi
tot. Hem trobat un buit estrany entre nosaltres i va ser el tancament de RTVV,
però també el tancament d’emissions de Catalunya Ràdio, ja que aquest era
l’únic mitjà de comunicació en llengua vernacle després de la mort de la ràdio
i televisió pública dels valencians i valencianes. El passat any
celebràvem trenta anys de l’aprovació de la Llei d’ús i Ensenyament del
Valencià, i enguany en celebrem 31, i a pesar de tot encara no s’han posat la
majoria de mecanismes jurídics per afrontar els problemes d’aquesta societat
respecte a drets i deures lingüístics. A més, la mentalitat de denúncia de
fets que vulneren els nostres drets encara no és ben palesa, però cal crear
consciència i sensibilitat perquè la gent considere la seua pròpia llengua com
a prioritària i igual de respectable que el castellà, per
exemple. L’eliminació de línies en valencià als centres educatius ha estat
sempre una denúncia constant dels Joves Socialistes de la Ribera del Xúquer, i
de fet sempre hem considerat aquesta situació, una il•legalitat expressada a la
Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, però sobretot ens demostra la hipocresia
d’un govern que diu que estima la seua llengua, la seua cultura i les seues
tradicions i ens ho demostra tancant unitats lingüísticoeducatives als centres
escolars, aniquilant la ràdio i televisió autòctones, i menyspreant aquells que
parlen valencià i que volen viure una vida plena en la seua llengua.
És clar, que la LUEV (Llei d’Ús i Ensenyament
del Valencià) necessita serioses modificacions per modernitzar-la i que hauran
d’aplicar-se quan arribe a la Generalitat un govern que expulse a la màfia que
allí viu, però jo he volgut també recalcar la necessitat d’aprovar una llei
estatal sobre llengües per poder implantar des de la base un absolut respecte a
la diversitat lingüística de l’Estat Espanyol i perquè totes les llengües
gaudisquen de drets i de possibilitats normalitzadores. Actualment la prestació dels serveis del Govern Espanyol a les
determinades CCAA, la traducció diària del BOE a les quatre llengües de
l’Estat, la traducció de webs dels Ministeris, l’ús de les quatre llengües de
l’Estat al Senat o el manteniment d’una emissora de ràdio en català subsidiàries
de TVE a Catalunya són de les poques coses que Espanya fa per les llengües
cooficials a Catalunya, Galícia, País Valencià, Illes Balears, Euskadi,
Navarra, Múrcia i Aragó, però caldria posar en marxa altres mecanismes per
promocionar l’ús del gallec, català i euskera. A la Constitució Espanyola
caldria considerar les quatre llengües com a oficials de tot l’Estat amb la
possibilitat d’expressar-se al Congrés dels Diputats en qualsevol de les
quatre. L’educació també ha de jugar en primera línia, incloent-hi als
currículums d’altres comunitats autònomes l’aprenentatge del català, gallec i
euskera, obligant també a les administracions públiques a retolar en les quatre
llengües en tots els edificis públics. Caldria també desenvolupar una oferta
cultural audiovisual per promocionar l’ús als llocs on menys està
treballat. La tasca de desenvolupar accions de suport i normalització del
valencià passa perquè a Espanya es facen modificacions jurídiques que ajuden a
plantejar l’Estat Espanyol com a un país de països i no un estat indivisible i
hereu de les velles glòries del franquisme, si no encaixant amb Catalunya i la
perifèria que tant ens diferenciem d’eixa Marca Espanya tan mal feta.